L’Edifici: història i evolució
Transformació al llarg del temps. D’un celler familiar a un museu d’etnologia: la conversió de l’espai en l’Etnogràfic Campos. El solar que ocupa l’edifici d’aquesta exposició, és de procedència familiar.
El solar on està situat l'Etnogràfic Campos
Els terrenys, que originàriament formaven dos solars, van ser adquirits per Miquel Ballester Ginard, besavi del propietari actual a principis del segle XX, just arribat dels seus anys d’emigració a l’Argentina.
L’objectiu era disposar d’un solar per cadascun dels seus dos fills mascles perquè s’hi poguessin fer la casa familiar quan es casarien. Com que encara no estaven en edat de casament, el novell propietari va aixecar les façanes fins a la planta baixa i en un dels solars hi va fer un ampli local. En aquests solars, cap dels seus dos fills mai van construir-hi un habitatge i aquesta estructura va arribar fins als nostres dies pràcticament com l’havia deixat el primer propietari.
La propietat dels dos solars es va unificar i l’actual propietari ho va heretar en plena propietat per la mort del progenitor i donació de la progenitora.
Usos del local fins a la creació de l'Etnogràfic Campos
Inicialment, el local existent va ser destinat al resguard d’útils agrícoles i matèria primera de fusteria, fins a l’any 1969, en que va ser convertit en celler per a l’elaboració de vins que es consumien i venien al negoci que la família tenia al centre del poble.
Quan l’actual propietari va tenir disposició dels terrenys, l’antic local i el de veïnat que posteriorment s’havia edificat, van acollir de manera provisional, però mínimament ordenada, part de la col·lecció que avui forma part d’aquesta exposició. Durant aquest període i en un taller habilitat en una de les seves dependències es van netejar i restaurar la major de les peces que avui exposem en l’actual edifici.
Reforma i habilitació de l'edifici per a exhibició
L’actual propietari, a causa de problemes d’humitat, quan encara no tenia preconcebuda la idea d’una mostra pública de la col·lecció, va decidir dur a terme una reforma i ampliació del local.
Es van considerar diferents possibilitats: una intervenció simple a la coberta; una ampliació només en planta baixa, cosa que podia assumir amb l’estalvi personal; o una ampliació en planta baixa i primera, encara que sortia del programa econòmic previst. Es va optar per encomanar un projecte a l’arquitecte Jordi Oliveras, expert en intervenció estructural a edificis existents, doncs s’intentava conservar les parets antigues. Un cop redactar el projecte i obtinguts els pressuposts de diverses constructores, es va prendre una decisió important: es vendria patrimoni familiar per obtenir més capacitat econòmica i s’afegiria una segona planta, optimitzant així l’edificabilitat permesa en aquest solar.
Aquesta decisió venia motivada també per una de molt més important i arriscada: intentar obrir al públic la col·lecció.
Obrir al públic la col·lecció suposava un gran repte pel nou edifici. S’havia d’adaptar a la normativa d’accessibilitat, normativa contra incendis, de ventilació i un llarg etc. A més els forjats havien de tenir una capacitat portant que fos capaç de suportar el pes dels objectes de la col·lecció.
Finalment, el projecte modificat va ser presentat a l’ajuntament per obtenir l’oportuna llicència d’obres i se’n va associar la d’activitats. Una vegada obtinguts els oportuns permisos d’enderrocs parcials, es va procedir a la construcció de l’edifici, just quan acabaven de sortir de l’aïllament de la pandèmia de la Covid-19. Les obres van ser realitzades per l’empresa Construccions Gemar.
La tipologia de l’obra va ser triada conforme a un cost mínim per a poder adaptar-se a les possibilitats econòmiques de la propietat. Com podreu observar l’edifici disposa d’un disseny senzill al seu exterior, mentre al seu interior s’ha deixat pràcticament tota la seva estructura vista, només interrompuda per mampares i vitrines de materials no petris. Amb això s’aconseguien dos propòsits; el principal, que ja hem dit, era optimitzar el màxim els recursos econòmics disponibles i per altra part, aconseguir un edifici molt neutre estèticament perquè el continent no s’interposés al contingut de la col·lecció.
Els acabats interiors, com és ara el recobriment d’imperfeccions dels encofrats, el pintat directe sobre els murs de formigó, les instal·lacions, etc, van ser realitzades majoritàriament per la propietat, familiars i amics. Finalment, es va haver de dotar l’edifici de sistemes de seguretat i accessibilitat, realitzats per empreses especialitzades.
Quan l’edifici va ser acabat i va disposar del final d’obra, es va procedir al trasllat de les antiguitats des de diversos magatzems.
La col·lecció va ser completament muntada, durant més de tres anys exclusivament per l’actual propietari i la seva parella. Va suposar un esforç titànic només superable, per la constància en la feina i la il·lusió de posar a l’abast de la gent aquest granet de la nostra cultura.